Els qui en els darrers dies hagi seguit les emissions de Ràdio Gràcia sabran que cada dia parlem de l’escassetat de l’aigua a tota la gran àrea de Barcelona. Cinc milions de persones poden patir restriccions a partir d’octubre si no s’hi posa remei.

Les solucions que s’estan plantejant tenen com a característica comuna fer aportacions d’aigua transportant-la des de llocs aliens a la zona que es pretén abastir. Ebre, Segre, Roine, Almeria, etc. O be trobar sortides artificials, en base al tractament d’aigua originàriament no potables: dessaladores o potabilitzadores.

Vull explicar aquí com s’ha malmès una font abundosa d’aigua de primera qualitat, que fa més de 30 anys abastia amb tota normalitat la comarca del Garraf, i que avui és un pou de merda.

Em refereixo a La Falconera, un misteriós riu que no se sap on neix, que transcorre per vies subterrànies, i que donava una aigua tant bona i abundosa que fins i tot la que arribava al mar formava una mena de llac independent d’aigua dolça, ben visible i diferenciada damunt les onades marines. D’aquí be el nom “Aiguadolça” de Sitges.

Qui ha posat damunt la taula el riu La Falconera aquests dies ha estat l’amic Alfons Casas, que una i una altra vegada l’ha reivindicat. Doncs be, amic Alfons, La Falconera, un dels rius més preciosos de la nostra terra, és morta.

Aquesta és la història, extreta d’un magnífica reportatge del periodista Pau Pérez a El Punt, de febrer de 2007.

L’any 1972, Barcelona no tenia problemes d’aigua però sí d’escombraries. No sabien on dipositar-les. La decisió de l’alcalde franquista de Barcelona, Porcioles, va ser habilitar un abocador en “una fosa natural del macizo de Garraf”.

Tot i la data, els sectors ecologistes més actius van iniciar una seguit de protestes, recolzades en informes científics. En concret l'Escola Catalana d'Espeleologia (ECE), amb el suport d'alguns científics i de sectors associacionistes de diferents poblacions de la comarca, inicia una campanya per exposar les nefastes conseqüències ambientals que es crearien al massís.

El 19 d'octubre del 1972 l'ECE va presentar el que alguns autors (Ramon Folch) han denominat el primer manifest en defensa de les nostres muntanyes i del medi natural, l' Informe sobre el proyecto de vertedero controlado de Garraf .

Era l’any 1972 i els temps no estaven per massa bromes. Relata Pau Pérez:

“La resposta de l'administració fou contundent. D'una banda s'envià membres de la brigada politicosocial de la policia franquista a fer visites amistoses al domicili d'algun dirigent de l'organització espeleològica i, de l'altra, els tècnics municipals emeteren un informe en què consideraven la vall de Juan un indret sense valor ecològic, un paisatge rocós, sense aigua i d'una vegetació esquifida que es crema de tant en tant”.

La Falconera tenia els dies comptats. I així va ser.

“Set mesos després, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es tallava, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació i, mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava característiques similars, arribant el PH a 2.5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven a la boca de la gruta havien mort i es va detectar gran quantitat d'àcid sulfúric”.

L'informe que va fer en el seu moment l'Escola Catalana d'Espeleologia s'ha complert:

**La contaminació de l'aqüífer del massís del Garraf (la Falconera).

**Accident per emanació de gas metà (mort d'un espeleòleg).

**Diversos incendis com a conseqüència del gas metà.

**Efecte hivernacle sobre tota l'àrea metropolitana de Barcelona.

**Abocaments incontrolats de lixiviats a la riera Seca i contaminació de l'aqüífer de Gavà-Castelldefels.
 

**Lliscament d'escombraries de l'abocador per la riera Seca fins als camps de cultiu del delta.

Avui, el problema de Barcelona no és d’escombraries sino d’aigua. Ens la portaran de França o d’Almeria, però la teníem a casa. Algú hauria de respondre d’aquest atemptat ecològic. El franquisme va fer mal en tots els sentits possibles.